The last of us

 

Publicació: 14 de juny de 2013.

Desenvolupador: Naughty Dog.

Plataformes: PS3 i PS4.

The last of us, el reeixit videojoc exclusiu de la PlayStation 3 i 4, no està considerat un dels millors de la història pel seu bonic nom, sinó pels aspectes que seran tractats a continuació.

Història i personatges

La trama es pot resumir en poques paraules: un dia qualsevol, el fong cordíceps muta d’una manera molt estranya, cosa que li permet infectar humans a la vegada que els controla, i això, degut a la facilitat de transmissió, causa la destrucció de l’espècie humana. En aquest món, encarnarem Joel, un home de 50 anys que a l’inici del brot, vint anys enrere, va perdre la filla. Va acompanyat d’Ellie, una noia immune al cordíceps que també prova de sobreviure als perillosos infectats i als humans.

Un cop explicat l’argument, us diré per què és tan bo. En primera instància, tenim una història de zombis en què els protagonistes no són tractats com si fossin déus dins d’un coliseu, sinó com a mortals amb defectes; per exemple, en diversos moments, alguns personatges principals moren o són ferits de gravetat, cosa que afecta la trama.

En segona instància, podríem parlar del desenvolupament dels personatges. A Joel, per exemple, a l’inici de la història no li importa gens l’Ellie, tot i que després donaria la vida per ella. Aquest canvi de comportament no succeeix perquè sí, sinó per diferents fets de la trama.

En tercera i última instància, podríem dir que el realisme amb què es tracta l’ésser humà provoca que els enemics més perillosos siguin humans deshumanitzants davant de la fosca realitat. Malgrat que aquests aspectes estan molt bé, a la història manquen els sentiments dels personatges respecte a la mort d’un ésser estimat, perquè moltes vegades, quan mor algun personatge estimat per un altre, als cinc minuts se n’oblida.

Gràfics i banda sonora

Fins a avui, els gràfics d’aquest joc s’han mantingut a un bon nivell, si ens referim a la versió de la PS4, ja que, degut a la potència de la PS3, el joc no podria competir amb la qualitat gràfica de videojocs actuals (malgrat que a l’època del llançament estava molt bé).

Pel que fa a la banda sonora, és a dir, la música de fons, és composta majoritàriament per algú tocant una guitarra espanyola amb una calma que reflecteix la decadència del món on transcorre l’aventura.

Jugabilitat

La jugabilitat és un dels punts més importants del joc. Pel que fa a l’apartat shooter, aquest videojoc és molt diferent d’altres títols, ja que no pots disparar sense apuntar i la icona que mostra on anirà la bala és molt grossa, la qual cosa provoca que, si no apuntes bé, la bala no tocarà l’objectiu. Aquest detall pot no agradar molta gent, però jo penso que li dona un punt de realisme molt bo.

Els moviments del personatge estan bastant bé, malgrat que no permet fer coses com ara saltar a voluntat, excepte si vols saltar alguna cobertura (això sí que t’ho permet fer). I el disseny dels escenaris (o nivells) és una meravella, sense exagerar, perquè no repeteix escenaris, a la vegada que aquests mantenen un bon nivell durant tota la història, que no és precisament curta.

Dificultat

Aquest podria ser el pitjor aspecte del joc, ja que durant l’aventura no trobaràs gaires recursos i, si no els gestiones bé, pots carregar-te la partida. Per sort, però, això solament succeeix en nivells de dificultat elevats i no en nivells més assequibles; malgrat que el joc no és tan difícil com un Dark souls, té zones que, a segons quina dificultat, et poden fer abandonar per la frustració d’haver mort més de trenta-cinc vegades. Així, doncs, el joc té una dificultat assequible si jugues en mode normal o fàcil.

Conclusió

Aquest títol és una gran obra dins el món dels videojocs, amb un treball i un detall magnífics, i amb una història, una banda sonora i una jugabilitat que són dignes d’envejar. Jo li posaria una nota de 9,5 sobre 10.

Víctor Gómez, 3r A penjat per Cynthia